S'ha publicat la convocatòria per poder participar a Wikimania 2010. Podeu remetre les vostres presentacions abans del 20 de maig.
[Amaga]
[Ajudeu-nos amb les traduccions!]

Català

De Viquipèdia

Dreceres ràpides: navegació, cerca
...
Viquipèdia:Els 100 articles fonamentals
Disambig.svg Aquest article tracta sobre l'idioma. Vegeu altres significats a «Català (desambiguació)».
Català, valencià
català
Pronunciació: AFI: [ka.taˈlaː] (occidental)
[kə.təˈlaː] (oriental)
Altres denominacions: Valencià, Català-valencià-balear
Parlat a: Andorra, Espanya, França i Itàlia
Regió: Alguer, Andorra, Balears, el Carxe, Catalunya, Catalunya del Nord, Franja de Ponent, País Valencià
Parlants: 9,8 milions (5,2 milions com a llengua inicial).
Rànquing:
Classificació genètica: Indoeuropea

  Itàlica
   Romànica
    Itàlica Occidental
      Gal·loibèrica
       Occitanoromànica
        Català

estatus oficial
Llengua oficial de: Alguer, Andorra, Balears, Catalunya, País Valencià, Catalunya del Nord
Regulat per: Institut d'Estudis Catalans
Acadèmia Valenciana de la Llengua
codis de la llengua
ISO 639-1 ca
ISO 639-2 cat
ISO 639-3 {{{iso3}}}
SIL cat
Catalan in Europe.png

Domini lingüístic català.png
vegeu també: llengua

El català és una llengua romànica parlada per més de 9 milions de persones (5,2 milions com a materna) a Catalunya, el País Valencià (tret d'algunes comarques de l'interior), les Illes Balears, Andorra, la Franja de Ponent (a l'Aragó), la ciutat de l'Alguer (a l'illa de Sardenya), la Catalunya del Nord[1] i el Carxe, un petit territori de Múrcia poblat per immigrants valencians.[2][3] El seu domini lingüístic, amb una superfície de 59.905 km² i 12.805.197 d'habitants (2006), inclou 1.687 termes municipals. Juntament amb les altres llengües romàniques, el català descendeix del llatí vulgar, el llenguatge comú dels romans que s'establiren a Hispània durant l'edat antiga.

El català posseeix dos estàndards principals: el regulat per l'Institut d'Estudis Catalans, o estàndard general, que pren com a base l'ortografia establerta per Pompeu Fabra amb els trets gramaticals i ortogràfics característics del català central; i el regulat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, estàndard d'àmbit restringit, centrat en l'estandardització del valencià i que pren com a base les Normes de Castelló, és a dir, l'ortografia de Pompeu Fabra però més adaptada a la pronúncia del català occidental i als trets que caracteritzen els dialectes valencians. El català té diversos dialectes, dels quals s'han arribat a comptar fins a vint-i-un, dividits en dos grans blocs: el català occidental i el català oriental. Aquests dialectes presenten divergències del català estàndard a nivell gramatical, fonètic i de lèxic. Al llarg de les últimes dècades, la majoria dels dialectes del català han rebut una influència, en major o menor mesura, del francès a la Catalunya del Nord i l'espanyol a la resta de territoris que ha deixat empremta en forma de nou vocabulari i noves expressions, i que també ha funcionat en sentit invers.

L'ordre estàndard de les frases és Subjecte-Verb-Objecte, tot i que això pot canviar en certs tipus de frases com ara les oracions interrogatives. La morfologia del català és similar a la de la resta de llengües romàniques, és a dir, relativament poques flexions; dos gèneres, cap cas (excepte en els pronoms personals, on encara romanen vestigis de la declinació llatina), i una distinció entre singular i plural. Els adjectius van generalment darrere el substantiu que modifiquen, i també es flexionen segons el gènere i el nombre. La prosòdia presenta un accent prosòdic que pot ser marcat per mitjà d'accent gràfic. La llengua té una varietat vocàlica mitjana, amb set sons vocàlics diferents. El català també és notable pel pretèrit perfet perifràstic, un temps verbal únic per la manera en què es construeix.

Al segle xiv ja es constata la denominació d'aquesta llengua, entre d'altres noms, com a valencià, denominació emprada sobretot al País Valencià. Actualment, i per evitar els conflictes potencials que es podrien utilitzar a arma política per afeblir la llengua en base a aquesta doble denominació, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua defensa que:

« És un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els Estatuts d'Autonomia de Catalunya i les Illes Balears.[4]  »

Taula de continguts

[amaga]

[modifica] Classificació

El català és una llengua indoeuropea, i pertany a la branca occitanoromànica de les llengües romàniques. El català té una classificació bastant complicada i no exempta de polèmica (fins i tot amb un cert rerefons polític), car comparteix moltes característiques amb el castellà (llengua iberoromànica) i el francès (gal·loromànica), i és la llengua més propera a l'occità. És per aquest motiu que la classificació de la llengua catalana varia entre les diferents fonts.

La Gramàtica del català contemporani [5] situa el català dins de les llengües romàniques occidentals, en una posició intermèdia entre la família gal·loromànica i la família iberoromànica. El català nasqué dins de la família gal·loromànica i s'hi mantingué fins el segle xv, però a partir d'aleshores experimentà un decantament cap a la família iberoromànica. En comparar les diferents llengües romàniques, el català sovint s'ha considerat com una llengua pont o de transició amb les llengües iberoromàniques i les gal·loromàniques, posició que sovint implica certes connotacions de llengua menor.

Posicions minoritàries sostenen que, d'acord amb criteris d'intel·ligibilitat mútua entre el català i l'occità, ambdues llengües s'haurien de considerar com a dialectes d'un mateix idioma.[6][7][8][9][10][11]

[modifica] Història

Decret de prohibició de la llengua catalana al Rosselló, Conflent i la Cerdanya del 2 d'abril de 1700.

El primers testimonis de català escrit són del segle ix. L'ús del català fou prohibit al Principat de Catalunya en el camp oficial des del Decret de Nova Planta (1716)[12], al País Valencià (1707) i a Mallorca i Eivissa (1715). A Catalunya Nord ja s'havia aplicat una prohibició similar el 1700. Menorca va passar a sobirania britànica el 1713. Aquestes prohibicions van restar excepte al breus períodes durant la primera i segona república espanyola als territoris catalans d'Espanya i fins a l'entrada dels diferents estatuts d'autonomia entre el 1978 i el 1983, excepte a la Franja. Aquesta oficialitat però és compartida amb el castellà, tot i no ésser la llengua pròpia. A més el castellà continua essent la llengua promoguda per l'estat espanyol mitjançant els medis de comunicació, lleis, etc...

El català havia estat llengua habitual en el Regne de Múrcia i a la ciutat de Càller, a Sardenya, fins al segle xviii. Durant el segle xix hi va haver importants colònies catalanoparlants a Sant Agustí (Florida) i a Algèria en el dialecte extint conegut com a patuet.

[modifica] Característiques del català

Les Homilies d'Organyà són un dels primers documents literaris més antics escrits en català

El català té unes característiques lingüístiques que la fan diferent de les llengües romàniques del voltant i es van fer pròpies amb l'evolució local i peculiar del llatí vulgar fins al que hui coneixem com a català. Els trets següents que mostrem són algunes de les mutacions del llatí que s'han anat produint durant la consolidació del català, encara que també mostrem altres trets generals.

[modifica] Vocalisme

[modifica] Consonantisme

[modifica] Morfologia

[modifica] Lèxic

El lèxic bàsic català pareix demostrar més afinitats amb el grup dit gal·loromànic que amb l'iberoromànic. Aquestes semblances es fan més paleses amb l'occità (posarem a sota exemples en llenguadocià).

[modifica] Alfabet i caràcters

L'alfabet utilitzat per antonomàsia és l'alfabet català. Malgrat això, existeixen alguns llibres i texts en català aljamiat, és a dir, català escrit amb caràcters hebreus o àrabs. Per exemple, algunes de les làpides del Centre Bonastruc Saporta de Girona estan escrites en català amb caràcters hebreus.

[modifica] Sistema d'escriptura

El sistema d'escriptura també presenta certs trets particulars. El català presenta una característica única, l'escriptura de la -l- geminada: -l·l- (com a intel·ligent). L'altre tret especial del català és la -ny- [ɲ] que només es retroba de manera general a l'hongarès i a diverses llengües africanes. També convé esmentar la grafia -ig [ʧ] representada a poques paraules (com faig, maig, mig ([miʧ]), puig, raig, Reig, roig, vaig, veig) o la representació amb t+consonant les consonants dobles en: tm, tn, tl i tll i l'africament en: ts, tz, tg i tj (setmana, cotna, Betlem, bitllet, potser, dotze, jutge, platja).

[modifica] Gramàtica

Article principal: Gramàtica del català

Els substantius i adjectius catalans es declinen en gènere i nombre. Els substantius pertanyen a un d'entre dos gèneres – masculí per la forma un/una i femení per la forma una/unes.[13] Igual que els determinants, els adjectius han de concordar en gènere i nombre amb el substantiu que acompanyen. Per exemple, el sintagma el noi senzill es pot flexionar de la següent manera:

Singular Plural
Masculí el noi senzill els nois senzills
Femení la noia senzilla les noies senzilles

En el cas dels substantius que poden anar en masculí o femení, el femení es forma habitualment afegint el sufix -a a la forma masculina; per exemple, gat/gata o nen/nena. Tanmateix, també hi ha nombrosos adjectius que presenten una forma diferent pel masculí i el femení (home/dona, bou/vaca), que formen el femení de forma especial (emperador/emperadriu, metge/metgessa) o que tenen la mateixa forma pel masculí i el femení (estudiant, portaveu). En alguns pocs casos especials, un substantiu pot canviar de gènere si canvia de nombre. Així doncs, es diu "l'art paleocristià" però "les belles arts".[14]

Les frases catalanes segueixen un esquema SVO (subjecte-verb-complement o objecte) si bé es permet la variació en l'ordre dels elemets per qüestions d'estil o per donar més rellevància a determinada informació. La paraula més important de la frase és el verb, ja que sense ell no existeix l'oració gramatical.

[modifica] Nombre de parlants al món i coneixements

[modifica] Territoris on la llengua té estatus oficial o co-oficial

Territori L'entén La sap parlar
Catalunya 6.502.880 5.698.400
País Valencià 3.448.368 2.407.951
Illes Balears 852.780 706.065
Andorra 62.013 57.395
Alguer 34.525 26.000
TOTAL 10.900.566 8.895.811

[modifica] Territoris on la llengua no té estatut oficial

Territori L'entén La sap parlar
Catalunya del Nord 256.583 145.777
Franja de Ponent 50.406 49.398
Carxe Sense dades Sense dades
Resta del món 350.000 350.000
TOTAL 656.989 545.175

[modifica] Total de parlants

Territori L'entén La sap parlar
Països Catalans 11.207.555 9.090.986
Resta del món 350.000 350.000
TOTAL 11.557.555 9.440.986

[modifica] Coneixement de la llengua (2003-2004)

Territoris Parlar Entendre Llegir Escriure
Catalunya 84,7 97,4 90,5 62,3
País Valencià 57,5 78,1 54,9 32,5
Illes Balears 74,6 93,1 79,6 46,9
Catalunya del Nord 37,1 65,3 31,4 10,6
Andorra 78,9 96,0 89,7 61,1
Franja de Ponent 88,8 98,5 72,9 30,3
L'Alguer 67,6 89,9 50,9 28,4

(% de la població de 15 i més anys).

Fonts: Catalunya: Dades del cens de l'any 2004, Institut d'Estadística de Catalunya, Generalitat de Catalunya[4]. Dades sociolingüístiques de l'IEC, any 2003[5].País Valencià: Dades del cens de l'any 2004, Institut Valencià d'Estadística, Generalitat Valenciana[6]. Dades sociolingüístiques de l'IEC, any 2004[7].Illes Balears: Dades del cens de l'any 2002, Institut Balear d'Estadística, Govern de les Illes Balears[8].Dades sociolingüístiques de l'IEC, any 2002[9]. Catalunya del Nord: Estadística sobre els usos lingüístics a la Catalunya Nord 2004 (EULCN 04), dades corresponents al 1999, Generalitat de Catalunya[10]. Andorra: Dades dels cens, Servei d'Estudis, Ministeri de Finances, Govern d'Andorra[11]. Dades lingüístiques de l'IEC, any 1999[12].Franja de Ponent: Dades de població, Centre de Recerca i Documentació Pau Vila[13]. Dades sociolingüístiques de l'Enquesta d'Usos Lingüístics a la Franja, amb resultats a Sorolla (2005). Alguer: Estadística sobre els usos lingüístics a l 'Alguer 2004 (EULA 04)[14]. Dades de població, Ministeri d'Economia i Finances italià. Resta del Món: Estimació 1999 de la Federació d'Entitats Catalanes a l'exterior.

[modifica] Ús social del català

Territoris A Casa Al Carrer
Catalunya 45 51
País Valencià 37 32
Illes Balears 44 41
Catalunya Nord 1 1
Andorra 38 51
Franja de Ponent 70 61
L'Alguer 8 4

(% de la població de 15 i més anys).

Fonts: Vídeo i notícia que explica l'ús del català extret d'un estudi de la Generalitat.[15][16]

Segons dades de la UNESCO el català és actualment la vint-i-dosena llengua més traduïda a altres llengües del món.[15] Segons un estudi de Jordi Mas, de Softcatalà, el català és la vint-i-tresena llengua més emprada a Internet.[16]

[modifica] Situació sociolingüística del català

La característica sociolingüística més destacada del català és que en tots els territoris on es parla es troba en situació de bilingüisme social: amb el francès a Catalunya del Nord, amb l'italià (més aviat que amb el sard) a L'Alguer, i amb el castellà a la resta del seu domini lingüístic, incloent-hi Andorra, on també es parla francès i espanyol.

[modifica] Catalunya

El català és la segona llengua més parlada de Catalunya, on és superada pel castellà tant com a llengua materna[17], d'identificació[18] i habitual[19] segons les dades oficials de l'Institut d'Estadística de Catalunya 2008 .

Segons l'Institut d'Estadística de Catalunya el 2008 el català era la llengua materna del 31,6% de la població, el 55% parlava castellà com a llengua materna i un 3,8% era bilingüe matern. L'idioma català ha patit també un fort retrocés com a llengua habitual passant del 46% el 2003 al 35,6% a 2008, mentre que el castellà es manté des del 47,2% el 2003 al 45,9% el 2008. Per la seva banda els bilingües perfectes segueixen incrementant fins el 12% el 2008. Segons la mateixa font el català ha seguit augmentant tant en parlants com en coneixement escrit de la població, però continua disminuint en percentatge respecte al total de la ciutadania catalana.

A Catalunya el factor més important del bilingüisme social és l'immigració des de la resta de l'estat espanyol. Hom ha calculat que, sense migracions, la població de Catalunya hagués passat d'uns 2 milions de persones al 1900 a 2,4 al 2001, [20] en comptes dels més de 6,1 milions censats en aquesta data (i que són més de 7 al 2008); és a dir, la població sense migració hauria estat el 39% de la real. El percentatge de parlants de català com a primera llengua a Catalunya ha passat del 36,2%, més 2,5% de bilingües en 2003 al 31,6% més un 3,8% de bilingües en 2008, unes dades[21] que confirmen el retrocés del català a Catalunya, encara que, més lentament que en altres territoris.

[modifica] País Valencià

A la part del País Valencià on és llengua pròpia, existeix un procés de substitució lingüística del català pel castellà. Aquest procés s'ha completat gairebé del tot a la ciutat d'Alacant[22] i és molt avançat a la de València, malgrat que encara no és important a àrees rurals. Fins a una època recent, molts parlants eren en situació prop de la diglòssia, cosa que vol dir que feien servir el català només en situacions informals, mentre que a les situacions institucionalitzades feien servir exclusivament el castellà.

[modifica] Balears

El cas balear és semblant al de Catalunya, també aquí el factor principal en l'expansió del castellà ha estat l'immigració, en mesura molt més gran que la substitució lingüística.[23]

[modifica] Catalunya del Nord

A la Catalunya del Nord, com a la major part de França, el procés de substitució lingüística de la llengua local pel francès és molt avançat [24], amb el clàssic patró en què la llengua canvia primer a les ciutats i sols després al camp.[cal citació]

A la Catalunya del Nord, el català ha estat reconegut com a llengua del departament, ensems amb el francès, el 10 de desembre del 2007 pel Consell General dels Pirineus Orientals [25] mitjançant la Carta en favor del català. Val a dir que aqueix acte no comporta pas cap conseqüència ni té pas cap valor legal a l'estat francès.

[modifica] Dialectes de la llengua catalana

Article principal: Dialectes del català
Mapa dialectal de la llengua catalana

El 1861, Manuel Milà i Fontanals va proposar una divisió del català en dos gran blocs dialectals: Català oriental i Català occidental.

No hi ha una línia precisa que dividisca ambdós blocs, puix que sempre hi ha una zona de transició bastant ampla entre cada parell de dialectes, excepte a les Illes (encara que hi ha certs trets valencians a l'eivissenc) i a l'Alguer. Les diferències més notables entre tots dos blocs són:

Així també, cap dialecte és completament homogeni: tot dialecte es pot subdividir en molts subdialectes. El català és divideix en dos blocs dialectals i aquests en diversos dialectes:

Varietats del Català: llengua vs. límits polítics

Català occidental

Català oriental


Dialectes de transició entre els dos blocs

[modifica] Estàndards del català

Existeixen dos estàndards principals per a la llengua catalana, el regulat per l'Institut d'Estudis Catalans, l'estàndard general vàlid per a tot el domini lingüístic, tenint com a centre l'ortografia establerta per Pompeu Fabra però amb els trets gramaticals i ortogràfics característics del català central[cal citació] no influenciats pel castellà, i el regulat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, estàndard d'àmbit restringit vàlid per al País Valencià, centrat en l'estandardització del valencià prenent com a base les Normes de Castelló, o sia, l'ortografia de Pompeu Fabra però més adaptada a la pronúncia del català occidental i als trets que caracteritzen els dialectes valencians.

L'estàndard de l'IEC, ultra tenir com a base els trets del català central, pren també trets d'altres dialectes considerant-los com a estàndard. Tot i això, la diferència més notable de tots dos estàndards és l'accentuació de moltes "e" tòniques, per exemple: francès o anglès (IEC) - francés o anglés (AVL), cafè (IEC) - café (AVL), conèixer (IEC) - conéixer, comprèn (IEC) - comprén (AVL). Això és degut a la diferent pronunciació d'algunes "e" tòniques, especialment les Ē ("e" llargues) i les Ǐ ("i" breus) tòniques del llatí, en ambdós blocs del català, on al bloc oriental es pronuncia [ɛ] a l'occidental es pronuncia [e]. Malgrat açò, l'estàndard de l'AVL manté l'accent greu "è", sense pronunciar-se obert al bloc occidental, en algunes paraules com són: què, València, èter, sèsam, sèrie i època.

També hi ha altres divergències com l'ús de tl en alguns mots per l'AVL en comptes de tll com en ametla/ametlla, espatla/espatlla o butla/butlla, l'ús dels determinants demostratius elidits (este, eixe) igual que els reforçats (aquest, aqueix) o l'ús de moltes formes verbals comunes en el valencià, i moltes esteses pel bloc occidental, com les formes del subjuntiu o l'escriptura dels incoatius tant en -ix- com en -eix- o l'ús preferent del morfema -e de la 1a persona singular del present d'indicatiu.

A les Illes Balears es fa servir l'estàndard de l'IEC adaptat al marc dialectal balear per la secció filològica de la Universitat de les Illes Balears, l'òrgan consultiu del Govern Balear. D'aquesta manera, per exemple, l'IEC indica que tant correcte és escriure "cantam" com "cantem" i la Universitat determina que la forma preferent a les Illes ha de ser "cantam" fins i tot en àmbits formals. Un altre tret de l'estàndard balear és l'escriptura de la 1a persona del singular del present d'indicatiu, on no hi ha desinència: "jo cant", "jo tem", jo "dorm".

A l'Alguer, l'IEC ha adaptat l'estàndard a la varietat algueresa. En aquest estàndard s'hi pot trobar, entre d'altres característiques, l'article lo d'ús general, possessius especials la mia, lo sou/la sua, lo tou/la tua, etc., ús de la -v- al pretèrit imperfet a totes les conjugacions: cantava, creixiva, llegiva; ús de moltes paraules de caràcter arcaic a la resta del domini mes d'ús molt corrent a l'alguerès: manco per menys, calqui u per algú, qual/quala per quin/quina, etc. i adaptacions dels pronoms febles.

[modifica] Estatut jurídic actual de la llengua

El fet que la comunitat lingüística catalana estiga disgregada en quatre estats diferents provoca una gran diversitat quant a l'estatut legal de la llengua.

[modifica] Dins l'Estat espanyol

Dins l'Estat espanyol, els drets lingüístics els marquen la Constitució i els Estatuts d'Autonomia. La Constitució, en l'article 3r, estableix que "El castellà és la llengua oficial de l'Estat, tothom té l'obligació de conéixer-lo i el dret a usar-lo, i que les altres llengües d'Espanya també seran oficials". Així podem entendre que hom dóna l'oficialitat al català, però d'entrada també el discrimina, ja que, obliga al coneixement del castellà i, en canvi, de les altres llengües no en parla. Aquest mateix article estableix que les altres llengües d'Espanya seran també oficials en els territoris autònoms d'acord amb els seus Estatuts respectius. La nostra llengua s'estableix com a oficial en tres estatuts d'autonomia: Catalunya, País Valencià i Balears.

[modifica] Situació al País Valencià, Catalunya i Balears

Recentment l'Estat espanyol està immers en un procés d'actualitzacions dels Estatuts d'Autonomia. Però des del punt de vista lingüístic ens trobem davant uns retocs sense importància:

Finalment, cal destacar altres aspectes que es transpuen dels Estatuts d'Autonomia:

[modifica] Situació a la Franja de Ponent i al Carxe

Dins l'Estat espanyol trobem dues zones geogràfiques on, a diferència dels valencians catalans i balears, els catalanoparlants no tenen cap reconeixement legal de la llengua pròpia, es tracta de la Franja de ponent a Aragó i del Carxe murcià.

El dia 1 de febrer de 1984 se celebrà una reunió a Mequinensa amb representants de tots els pobles de la Franja, els quals formularen la Declaració de Mequinensa. Els reunits hi varen proposar que la llengua catalana s'ensenyés com a assignatura optativa a tots aquells pobles de la Franja de Ponent que ho demanen i que la Diputació General d'Aragó donara suport a la producció literària en català. Els representants municipals, per la seua banda, es varen comprometre a fomentar l'ús públic del català en les seues localitats respectives: la retolació, els edictes, els mitjans de comunicació, etc.

El Carxe és una zona catalanoparlant situada a terres de Múrcia que comprén algunes pedanies dels municipis de Iecla, Jumella i Favanella. El català no té cap reconeixement oficial a la Comunitat Autònoma de Múrcia. L'única actuació en favor de la llengua la realitza l'AVL que des de fa dos anys imparteix classes de català a Iecla, atenent al prec d'alguns carxencs.

[modifica] A fora de l'estat espanyol

A fora de l'Estat espanyol l'estatut jurídic de la llengua és ben dispar.

[modifica] Andorra

El català és l'única llengua oficial.

[modifica] Catalunya Nord

[modifica] L'Alguer

[modifica] Conclusions

Els drets juridicolingüístics dels catalanoparlants són ben diferents segons l'indret geogràfic, podem parlar de catalanoparlants de primera i de segona. D'una banda hi ha el Rosselló, l'alguer, la Franja i el Carxe on, com acabem de veure, els catalanoparlants no tenen cap reconeixement legal, d'altra banda, però, hi ha Andorra, el País Valencià, el Principat i les Illes Balears on els catalanoparlants tenen els drets lingüístics proclamats. Com afirma Francesc Ferrer i Gironés el problema és que en moltes ocasions aquests drets són absolutament desconeguts per part dels ciutadans.

[modifica] El català en altres llengües

[modifica] Parlars amb empremta de la llengua catalana

[modifica] Manlleus del català a altres llengües

Hi ha paraules d'origen català que han relat en diverses llengües. Existeixen paraules que van entrar en la llengua castellana durant el segle xx a causa d'una expansió i importació d'especialitats vinculades a la gastronomia com poden ser les paraules ensaïmada, escalivada, paella, bajel(vaixell). I d'altres com orxata van arrelar al castellà per la mateixa raó però no eren originals del català sinó provinents d'origen llatí.[27]

En anglès - que fa part de les llengües germàniques occidentals - han relat també diversos mots com Allioli, Barraca i Paella en la seva llengua.[28]

Paella, Barraca i Porxo han estat utilitzades per l'esperanto

[modifica] Bibliografia

[modifica] Referències

  1. S. Alonso, A. López P. Lumbreras, A.Pérez. Apóstrofe, Lengua y Literatura, Bachillerato p.14-15. Editorial Casals, S.A., 2004. 
  2. Limorti, Ester; Artur Quintana. El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia. Institut de Cultura Juan Gil-Albert, Alacant, 1998. 8477843155. 
  3. Declaració sobre la denominació de la llengua catalana
  4. Posició de l'Acadèmia Valenciana de la llengua enfront la denominació de Valencià
  5. Gramàtica del català contemporani. Joan Solà, Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró, Manuel Pérez de Saldanya (directors). Editorial Empúries. Any 2002.
  6. LAMUELA, X. Estandardització i establiment de les llengües. Barcelona: Ed. 62, 1994.
  7. La primera edició de la Gramatica occitana segon los parlars lengadocians, publicada en fascicles a la Revista Òc, defensava la tesi que el català i l'occità formen part del mateix diasistema. La segona edició, impresa a Barcelona el 1935 i editada per l'Institut d'Estudis Occitans, canvià de bàndol: "en tenent naturalament compte de las diferéncias foneticas de las doas lenguas. Basant-se en els manuscrits de l'obra original, sembla que l'autor, Loís Alibèrt, sempre defensà la unitat de les dues llengües.
  8. Pierre Bec (1995) La langue occitane, coll. Que sais-je? nr. 1059, París: Presses Universitaires de France [1ª ed. 1963]
  9. «Catalan language». 101 Languages. [Consulta: 21/12/2008].
  10. «Normalization and Encoding of Occitan». Multext-Cataloc. [Consulta: 21/12/2008].
  11. «L'occitanòfila valenciana Euphemia Llorente». [Consulta: 21/12/2008].
  12. "Les causes a la Real Audiència es faran en llengua castellana". Article IV del decret de Nova Planta del 16 de gener del 1716
  13. «Concordança nom-adjectiu». Andorra La Vella: Servei de Política Lingüística d'Andorra. [Consulta: 22/12/2008].
  14. «art». Diccionari de la Llengua Catalana, 2ª edició. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 22/12/2008].
  15. Rànquing de traduccions
  16. Estudi sobre l'ús del català a Internet
  17. [1]
  18. [2]
  19. [3]
  20. Anna Cabré: Immigració i estat del benestar
  21. As.: Estadística sobre els usos lingüístics a Catalunya 2008
  22. Montoya, Brauli: La difusió social de la substitució lingüística a la ciutat d'Alacant: Assaig d'una cronologia, Treballs de sociolingüística catalana 13, pp. 25-38
  23. Bernat Joan i Marí: Canvi demogràfic i substitució lingüística a les illes Pitiüses Institut d'Estudis Eivissencs Territoris (1999), 2:103-111
  24. Associació de sociolingüistes de llengua catalana: La situació sociolingüística als territoris de parla catalana a l'inici del segle XXI Pel que fa a la transmissió, els territoris bàsicament es divideixen en dos grups. D'una banda, l'Alguer, i encara més la Catalunya del Nord, on es produeix un retrocés intergeneracional clar del català, és a dir on la cadena de transmissió de la llengua de pares a fills s'ha trencat, i on, per tant, ens trobem en un nivell avançat del procés de substitució lingüística.)
  25. http://www.cg66.fr/culture/patrimoine_catalanite/catalanite/charte.html
  26. Marta Marfany, Els menorquins d'Algèria, ISBN 84-8415-366-5
  27. Inclou la etimologia de la paraula.
  28. Collins English Dictionary. HarperCollins Publishers, 1991. ISBN 0-00-433286-5. 


[modifica] Vegeu també

[modifica] Enllaços externs

Més informació de Wikimedia:
Commons
[{{localurl:Commons:{{{commons}}}|uselang=ca}} Commons]
Commons
Commons
Viccionari
Viccionari
Viquidites
[[q:{{{q}}}|Viquidites]]
Viquiespècies
[{{localurl:Wikispecies:{{{species}}}|uselang=ca}} Viquiespècies]
Viquillibres
Viquillibres
Wikinews-logo.svg
[[n:{{{n}}}|Viquinotícies]]
Wikipedia-logo.svg
[[:{{{w}}}:|Viquipèdies]]
Viquitexts
[[s:{{{s}}}|Viquitexts]]
Viquiversitat
[[:en:v:{{{v}}}|Viquiversitat]]

[modifica] Entitats

[modifica] Diccionaris de llengua catalana

[modifica] Gramàtiques

[modifica] Manifests